00:30 del dimecres 28 de Febrer d’enguany:
Un servidor, arriba a ca seva, després d’una reunió a la guarderia per una qüestió municipal del barri.
Em col.loco les pantunfles, el pijama, i em sec al sofà amb el sopar , per menjar-me’l aprofitant la tranquil·litat del moment, esperant que no es torci en tota la nit, mirant qualsevol història de la televisió.
A veure, la 1, rotllo, la uacheefe, rotllo, a espera que avui fan House,.. acabat, cap problema, la nit al dia...uf la Terribas i el seu per què?, se’m fa pesada, a veure el Telecinco,
Hòsties ¡!! La mare que em va parir, quin collons, ...desgraciats,....”i vean ahora como la chacha se ensaña con el pequeño.....”, la mare que els va parir, ja ho he dit, però que collons estant fotent per la tele ( es veu com una filla de la gran puta, gorda i desgraciada li esta fotent bufes a un nadó perquè no menja)... merda, canvio, però la morbositat m’hi fa tornar dues vegades més, almenys 10 segons cada vegada.
Em donc compte, de l’abducció que m’han provocat les imatges i decideixo tancar la tele i sopar tranquil, m’he fotut nerviós amb el que he vist, tinc mal cos i m’ha entrat molt indignació i mala llet. La Milà donant lliçons del que ha de ser un reportatge monogràfic exemplar, “porqué estas cosas pasan y hay que saberlas” i no parant de passar imatges de cops a nens petits de part dels seus cuidadors i del educadors de les escoles bressol, ludoteques, etc...., doncs no em dona la gana, no crec que sigui necessari mostrar aquesta crueltat, no crec que doni més “veracidad” al reportatge, ni aporti informació adicional que faci més fàcil la comprensió. I a més, crec que és contraproduent pel receptor de la informació.
Per tant, Merche, des d’aquestes ratlles et dedico un enorme COP DE MALL ¡!! I pel que a mi respecte, pot anar-te'n a la merda per sempre més, juntament amb el teu equip de redacció i producció.
