viernes, 9 de febrero de 2007

Meme eròtic- Fantasies blogaires II







......finalment, aquelles xancletes de pell, que en altres ocasions ens havia explicat que eren comprades a un hippie-market a Eivissa, la feien moure’s amb una sensualitat que impossible no quedar-se anonadat durant el temps que fes falta, assaborint l’harmonia del conjunt.





Un cop repassats i posats ferms, vem treure els carnets i accedirem al estadi, varem anar a buscar els nostres seients i ens hi acomodarem, fila 27 seients 8,9 i 10, .
No em podia treure del cap la Txell. Sense que ella se’n adonés, m’ha n'anava impregnant , la olor, el somriure, els gest automàtic de la seva ma, col.locant-se el cabell darrera l’orella. L’ascens per les escales de formigó, havien estat un càstig del Senyor, veient-la d’esquena, amb la cintura contornejant de Gol Sud a Gol Nord, i aquell nan amb el saxo semblava que em piqués l’ullet dient-me “mai la tocaràs”.
A cada minut que passava, intentava acostar-me més a ella, estava entre el Puji i jo i necessitava notar-la ,necessitava tocar-la, necessitava tomar-la.. El sol fet d’imaginar-me tal empresa m’eriçava els pèls de tot el cos.
Gooooooooollllllllll!!, Tot d’una, com si fos una explosió, la gent es va aixecar d’un vot, xisclant, saltant uns per sobre d’els altres, cridant improperis indesxifrables, abraçant-se, la multitud estava embogia, en De La Peña havia marcat el 1-0 d’un xut ras des de la frontal, el Puji amb el nyiki a la ma i nuu del torç, s’estava petonejant amb la Sra. Garcilaso, la velleta de 70 anys de Martorell que tota la vida l’he vista al seient nº6 quieteta i ara semblava que havia reviscolat tot d’una.
La Txell i jo ens fem fondre amb una abraçada, en aquell mateix instant, crec que la sang es va quedar tota a uns 90 cm de terra concentrada, una suor freda em va recórrer l’esquena, els ulls se’m van inflar, a l’estómac s’ha m’hi crear una buidor, la gola era rígida com un roc de granet, impossible engolir, i per Déu, aquella sang acumulada a 90cms. m’estaven a punt d’explotar, tenia una erecció descomunal. Estava tan malalt que no volia desfer-me’n d’ella. Ho notaria?. La resposta, immediata.

La Txell em va agafar per les espatlles i se’m separar una mica, el just per poder-me mirar als ulls i dir-me:

Quant marqueu un gol sempre et passa igual?-
quasi sempre, l’emoció m’exalta l’ànim- li vaig respondre amb un somriure picaresc.
Doncs poques vegades et deus posar tonto com ara, no li foteu un gol ni a l’arc iris.
Dona, no massa, és cert.
Vine, acompanyem al lavabo- em diu agafant-me de la ma.
Al lavabo?, ara? Si estem al minut 20, espera a la meitat.
Calla i anem, que el que vull fer no ho puc fer sola. Uri, s’ha t’ha d’explicar tot, com per anar a robar un banc amb tu.
Ah, entenc, però són bastant bruts?
Tranquil, a la gestoria li fem la renta al Dani i tinc accés a la zona Vip.
Puji, anem a buscar uns bocatas, de que el vols?

En Puji ja s’havia separat de la Sra. Garcilaso i s’estava col.locant la samarreta a lloc.

Ara?
Si ara, n’hi ha pocs i a més la Txell vol anar al lavabo.
Doncs de llom amb pètals de rosa.
Tio, t’ha n’enfots de mi o què?
Era broma, de frankfurt.
Ok, de frankfurt. Txell anem?
Mira, en Gerard m’envia un sms. “Stik mb kanu, dn, qdina i edu, no flipeu ncara k dura 90 mts”.
Els culerots ja estan rabiant, jejeje.
Em penso que em pixaré a sobre si triguem més.
Ups, perdó, anem, anem.

El viatge pels passadissos de l’estadi va estar ple d’interrupcions, cada vegada més pujats de to. Al primer ens vem petonejar com si tinguéssim l’experiència que es tenen als quinze anys, en el segon més calmats i més excitats vem recórrer els nostres cossos amb les mans, el en tercer la passió desbocada em va portar a aixecar-li la part posterior de les faldilles fins a poder acariciar-li les natges i ella va començar a descordar-me els botons dels pantalons, al final vem aconseguir creuar la zona restringida i accedir als lavabos, i allà, a dins d’un particular amb tanca.
Teníem la respiració accelerada, les palpitacions disparades i les hormones foten Festa Major. Ara si, ningú ens veuria.
Repetint l’acció anterior, la vaig abraçar i poc a poc vaig deixar caure les mans fins a la cintura, descordant-li la faldilla , la Txell havia fet el mateix amb els meus pantalons que ja queien cames avall. Allà, alliberats de qualsevol complexa, pudor o vergonya, ens fem fondre en una dança de moviments sinuosos, d’olors vitals, de sons rítmics i fluids corporals.

Estavem encegats, res ni ningú ens hagués distret

el temps passava i el gaudiem cada segon.
i continuàrem, continuàrem, ......
----------------------------

Tiuus, ja era hora, si només queden cinc minuts de partit, que ha passat?
No hi havia paper al lavabo.
I hem anat a buscar-ne.
Haver-m’ho dit, tenia Kleenex.
Ja, però, de pas hem aprofitat per fer un vermut.
Ah,.........clar. Entès. I l’entrepà?

Pi, pi, piiiiiiiiiiiiiiiiiii.....l’Espanyol a la Final.
--------------------------------------------------------------
Molt bon cap de setmana a tothom, en especial a la Txell i a en D, amb la més gran de les simpaties, una abraçada "innocent".

miércoles, 7 de febrero de 2007

Meme eròtic- Fantasies blogaires

Recordem, que aquest meme ideat per l'Alepsi i la Candela, consisteix a escriure un relat eròtico-fantassiós amb algun blogaire, aquest escollit haurà d'anar seguint el joc i passar-ho a algú altra.
No cal dir, que "qualquier parecido con la realidad és pura cohincidencia" i en el meu cas, m'ha costat moltíssim, no per la persona escollida, que inspira erotisme i despren sensualitat per tot arreu, sinó per la meva limitada intel.ligència eròtica. Abans de tot, agrair a les persones escollides i al seu entorn, la comprensió i bon rotllo, des d'aquí tot el meu respecte.
En fi, callo i us deixo amb el tema en qüestió:
Schuruuuurp, xarrup al cap de la gamba .
-si aquest mati, em diuen que ens fotríem aquest vermut, t’ho ben juro que no m’ho crec.- li comento al Puji, amb un somriure a la cara.
-Ja tio, jo tampoc, a més, quina casualitat trobar-nos-la aquí i reconèixer-la. És una paia ben parida, de molt bon veure, filòloga i amb molt de caràcter. pobre D, no deu anar fi, ni res!.
-Ostres, doncs com anem tots.
-Tet, “vaya paelliqui” que ens estem cascant, es menja bé, aquí.
-Si, ho va recomanar el Mikel, en un post seu.
-Ah, en Mikel, és el putu amo dels Restaurants, ha estat a tot arreu jalant, llàstima que és culé, o almenys, això diu.
-Putu pericu, ja està dit, jo també ho sóc i què?
-Calla home, tu has de sortir de l’armari i ja està, no costa tant, portes un perico dins, només falta que l’alliberis..
-Què cansino que ets amb el tema. Va espavila que ens esperen a Montjüic.
-Ho veus, ho veus. Cambrer, si us plau, ens porta el compte!. Cony, si comença el partit d’aquí a una hora, va anem.

Al cap de 40 minuts a Montjüic...

-Nois, fa estona que us espero, varem quedar a dos quarts i mireu quina hora és.
-Txell, disculpa, uns imprevistos al vermut.
-Quant no és un all és una ceba, els tios sempre sou iguals.
Havíem quedat amb la Txell per anar al futbol a veure les semifinals de la Champions League, partit de tornada contra el Milà, a l’anada havíem empatat a cero i avui podia ser un dia històric.
No sé que va ser, mai l’havia vist d’aquesta manera, però estava especialment radiant, amb el somriure a la cara, cantant-nos les quaranta. El cabell perfectament pentinat li queia sobre les espatlles, amb un top negre fins a mitja panxa que li exaltava els seus ferms pits, deixava entreveure el pírcing del ombligo, al final de l’esquena el tatuatge d’un nan tocant el saxo et distreia la nineta dels ulls durant una bona estona imaginant les millors notes de Rey Scott. La faldilla de tela li arribava fins als turmells d’un color verd pàl·lid estil mig cumbaia, grafiant-se el recorregut de les calcetes sobre el culet tens i ferm. Finalment, aquelles xancletes de pell, que en altres ocasions ens havia explicat que eren comprades a un hippie-market a Eivissa, la feien moure’s amb una sensualitat que impossible no quedar-se anonadat durant el temps que fes falta, assaborint l’harmonia del conjunt.
....continuarà, però el tinc que acabar.....
PS- a les dues preguntes que us esteu fent, són: Si, va pagar el Puji la paella i no, no és fantasia lo de la semifinal, només qüestió de temps.

domingo, 4 de febrero de 2007

Català de l'any 2006


Tooongú, tooongú, tongo rut ondú!
Tota la nit va ser una farsa. Com el tòpic de la Coca-cola i la carn, ara ho sabem. A qui li entra al ser-vell que puguin competir pel mateix premi, la Neus Català i el Laporta. És com comparar un pernil de Bellota amb un chopped, evidentment el Laporta és el chopped y el Puyol la mortadel·la.
Home, és que no es presenta candidatura i tothom que vota hi diu la seva.
Doncs per això, jo hi dic la meva.
Oh, i que bons que són el tricicle fent els esquetxos, no fotem guionistes, no entraven ni amb calçador. Realment, al meu gust, va ser un espectacle caspós hollywoodenc del nivell de “Murcia que bella eres”, només faltava al Ramón Garcia. ¿ Què ens està passant?
En canvi, l’esquetx que vaig trobar divertidíssim i que va deure costar que sortís, perquè calia fer-ho en el moment just, va ser quan el Montilla , a petició del Tricicle, els hi fa una foto amb la càmera digital mirant per la “mirilla”. Sensacional.
Perquè, voleu dir que a la Sra. Català, li han de donar aquest premi?, potser es mereix alguna cosa més, no? A més, estarem d’acord que el premi “català de l’any” 2006 hauria d’haver estat per ella, no en tinc cap dubte.
Tooongu, toongu!!!,